L’entrevista de la Graciela Rock

A Sant Cugat, la causa palestina continua generant debat. Encara que el govern de Sant Cugat (Junts i ERC) continua mantenint una postura pro-Israel, organitzacions civils han assenyalat la necessitat de posicionar-se cap al que els organismes internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch qualifiquen de crims de guerra, encara més considerant que des de novembre de 2024 la Cort Penal Internacional va emetre una ordre de detenció contra el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu i el seu anterior ministre de Defensa Yoav Gallant per haver comès presumptes crims de guerra i crims contra la humanitat.

En aquest context, entrevistem a Dominique Salomon -jueva, antisionista i activista pels drets de poble palestí, una conversa que permet veure les complexitats del debat i desmuntar la narrativa que equipara tota crítica cap a Israel amb l’antisemitisme.

Dominique Salomon va néixer a París el juny de 1945, just un mes després que Charles de Gaulle proclamés per la ràdio: “La guerra està guanyada! Aquí tenen la Victòria!”. Però per a Dominique, la victòria no va significar pau. Nascuda a una família jueva marcada per la Shoá, l’Holocaust, va créixer en una casa on l’horror nazi no era una història llunyana, sinó part de la memòria viva.

La seva mare, jueva d’origen polonès va migrar a França, d’on en va ser expulsada de la universitat pel seu origen; el seu pare, jueu francès des del segle XVIII, es va unir a la resistència. Els seus avis, la seva tieta de 15 anys i els seus cosins, van ser detinguts a París per la policia francesa, entregats als alemanys, deportats a Auschwitz i assassinats: “Jo em sento jueva no des de la religió, sinó des de la memòria”, diu.

Dominique és una dona hipnotitzant, els seus moviments i veu suau contrasten amb els cabells fúcsia a joc amb el seu jersei, que sobresurt d’una espècie de capa elegant i moderna. Em rep a casa seva, on la vegetació disputa els espais amb els colors i la llum, busquem cafè sense èxit mentre em parla, com si fos qualsevol cosa, de la seva participació en les brigades antifeixistes durant el règim franquista.

Ella és cofundadora de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, una organització que denuncia apartheid israelià i promou una lectura anticolonial del conflicte.

• “El sionisme va néixer amb una visió d’ocupació. Ja des del segle XIX va buscar el suport de les potències europees. La Declaració Balfour no va ser un acte de compassió, va ser una estratègia colonial”, afirma.

Dominique explica que Israel es va establir sobre una base de domini i neteja ètnica, i menciona el documental La massacre de Tantura, el qual explica com des del 1948 es van cometre atrocitats per expulsar els palestins de casa seva.

“Durant dècades, Israel va ser presentada com l’única democràcia en l’Orient Mitjà, amagant la realitat de l’ocupació”.

De Brigadista antifranquista a activista per Palestina

Quan Dominique parla, ho fa amb una mescla de dolçor i fermesa. Els seus cabells fúcsia semblen tan deliberats com el seu activisme. No es presenta com a experta, sinó com a testimoni.

El 1967 va viatjar amb la seva germana a Israel com a voluntària, convençuda que estava recolzant un poble perseguit. Però el que va veure la va sorprendre: discriminació contra els jueus àrabs, racisme estructural i repressió. I una frase llegida a Les Temps Modernes, li va canviar la vida: “Israel és un fet colonial”.

“Fins llavors, veia Israel com un refugi després de l’Holocaust. Però vaig entendre que va néixer amb la lògica de desposseir”, recorda.

Des de llavors, el seu activisme no ha parat. Ha participat en les brigades antifeixistes, als moviments contra la guerra i ara en la denúncia de l’apartheid israelià.

Jueva i antisionista? Sí, i amb memòria

Per a Dominique, ser jueva i oposar-se al sionisme no és contradictori, és una obligació ètica. “No es pot utilitzar la memòria de l’Holocaust per justificar l’ocupació, el racisme i la neteja ètnica”.

L’Associació Catalana de Jueus i Palestina va néixer durant l’Operació Plom Fos l’any 2008, com una reacció urgent a la brutalitat a Gaza. El seu objectiu: mostrar que antisionisme no és antisemitisme, i que existeix una comunitat jueva que rebutja el colonialisme israelita.

Des de llavors, han organitzat conferències, debats i accions públiques. “Volem deixar clar que aquest no és un conflicte religiós, sinó colonial. I que no estem soles en aquesta denúncia”.

Gaza, la memòria i el poder

Dominique veu a Gaza una repetició de la història: la deshumanització com a eina d’extermini: “a la meva mare la feien girar per veure si tenia cua, perquè deien que els jueus érem animals. Avui Netanyahu parla ‘d’animals humans’ per justificar matar de fam als gazians. És el mateix patró”.

Quan li pregunto per la inacció internacional, em mira amb tristesa i ràbia: “Ara entenc per què no va fer res per als jueus. Hi ha una crisi sistèmica. Els Estats Units està perdent poder, la Xina avança i l’Orient Mitjà és clau per controlar l’energia. Israel és la seva base militar, i Europa no farà res”.

Una aliança tenebrosa: extrema dreta i sionisme

El que més la indigna és com l’extrema dreta s’ha apropiat del discurs pro-Israel per blanquejar el seu antisemitisme històric. “Vox, Le Pen, Orbán… tots se sumen a parlar d’antisemitisme. Però no ho fan per amor als jueus. Ho fan perquè ara l’enemic intern és el musulmà”.

La narrativa dominant, diu, intenta criminalitzar l’antisionisme, equiparant-lo amb l’odi antijueu.

La lluita continua, encara que estiguem lluny

Des d’Europa, des de Sant Cugat, des d’on estiguem, Dominique insisteix que podem i que tenim el deure d’actuar. Dominique està convençuda que l’opinió pública canvia quan la població veu les imatges, quan escolta testimonis, quan enfronta la veritat pel que cal informar-nos, parlar i resistir la censura. “El poder té els diners, les armes i els mitjans. Però nosaltres tenim la justícia del nostre costat”.

“La història no està tancada. La lluita és constant, inclús quan tot sembla perdut. Cal unir les lluites: contra el militarisme, l’autoritarisme i la despossessió. És la mateixa lluita”.

Dominique parla suaument, però no abaixa la veu. Parla des de la memòria, però també des de l’esperança.