Una ciutat líder en desigualtats

Sant Cugat és una bona ciutat per viure-hi, el 90% dels santcugatencs i santcugatenques diuen que la tornarien a triar com a opció de vida. La transformació dels últims trenta anys té molt a veure amb la vocació de ciutat residencial – plasmada en el Pla General Metropolità de 1976 – i amb un creixement basat fonamentalment en persones amb alt poder adquisitiu. Això fa que Sant Cugat sigui la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb una renda per càpita més elevada. Tenim un nombre de graduats i llicenciats universitaris que dobla la mitjana catalana. La taxa d’atur és la meitat de la mitjana catalana. La immigració estrangera procedeix en un 42% de la Unió Europea. En tots aquests aspectes Sant Cugat marca diferències amb la resta del Vallès i el conjunt de Catalunya.

Tot i això, Sant Cugat és una ciutat amb fortes desigualtats socials. Tenim un dels coeficients de desigualtat més alts del país (Índex de Gini). Les persones amb més recursos econòmics i culturals es concentren en les zones de recent creixement. Un 15,5% de la ciutadania declara cobrar més de 2.700 euros nets al mes, mentre que un 17% en cobra menys de 900. Un 11,4% de la població viu en una situació de forta necessitat econòmica i un 7,4% en situació de pobresa severa (paradoxalment superem la mitjana catalana que és de 5,5%). Un 35,5% de les llars té dificultats per arribar a finals de mes i un 42,7% té dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer.

Aquestes dades no cauen del cel. Els successius governs municipals convergents, ara PDCAT, no només no han fet res per revertir aquest model que perpetua les diferències socials, sinó que l’han agreujat. La gestió de govern no ha tingut en compte la gent que s’ha trobat bandejada per aquest model. Tenint els majors ingressos municipals per habitant de la comarca, el govern municipal no té excusa per ser qui menys inverteix en partides socials, permetent-se tancar el pressupost en superàvit.

L’emergència de l’habitatge

Seguim sent una de les ciutats més cares pel que fa a l’habitatge. Els preus de venda han augmentat un 30% des de 2014 i els de lloguer un 42% des de 2013, situant-se per sobre dels preus anteriors a la crisi. Un 40% del col·lectiu de joves (16-34 anys) no pot emancipar-se. I cada vegada es fan públics més casos de desnonaments, que fins ara eren invisibilitzats.

El govern de l’Ajuntament de Barcelona ha marcat el camí per poder fer més habitatge social: obligar a destinar el 30% de les promocions a habitatge protegit. El de Sant Cugat ha descafeïnat la proposta, proposant una actuació discrecional d’adquisició preferent quan en una compravenda no es garanteixi el requisit de construir habitatge social. Cal apujar el nivell d’exigència. Davant d’una legislació dels preus de l’habitatge i d’usos del sòl adversa, cal una decidida voluntat política a favor de les persones i no del totxo.

De la ciutat intel·ligent a la ciutat compartida

Hi ha dos Sant Cugat. El de la marca que fa anys que el govern municipal “ven” i el realment existent. La ciutat del carrer intel·ligent i el bus autònom, la més verda del món mundial, la primera en tots els rànquings, la capital europea de l’esport, la de les grans campanyes institucionals, la de cartró pedra. En definitiva, l’smart city que mai no arriba. Potser ja n’hi ha prou de parlar de la ciutat intel·ligent i cal parlar més de la ciutat compartida.

La ciutat compartida és la que fuig de la sacralització de la tecnologia, prioritza un transport públic a l’altura de les necessitats, no confon verd amb sostenible, no deixa ningú enrere, no exclou i és realment acollidora i diversa.

Probablement, som la ciutat amb més plans d’actuació i processos participatius aprovats, però ningú porta el control dels resultats, no hi ha retorn a la ciutadania, ni seguiment o compliment dels acords. Tot i que ens volen fer creure que són uns professionals de la gestió, l’eficiència i l’eficàcia no són, precisament, el que els caracteritza. En aquest sentit, cal denunciar els incompliments de les mocions aprovades pel Ple, que acostumen a acumular pols en un calaix.

Hem d’acabar amb l’ús de la participació ciutadana com una qüestió de màrqueting. Tenim un teixit associatiu important, ja que un 18% de la ciutadania diu formar part d’una entitat o associació. Estem en bones condicions per trobar una simbiosi real i productiva entre responsabilitat de govern i participació de la societat civil organitzada.

Cal replantejar-se el funcionament i distribució territorial dels Consells de barri, posant el focus en la cohesió territorial i la corresponsabilització, la qual cosa implica acostar realment els àmbits de decisió a la ciutadania.

Una ciutat lliure de corrupció i de mal govern

El de Sant Cugat és l’únic Ajuntament que surt a la sentència del cas Palau (PAV III). També està en el centre de les investigacions del famós 3% i s’ha vist esquitxat pel cas ITV. No sabem fins on arriba la trama de corrupció dins del nostre Ajuntament. Convergència i Unió (actual PDCAT) ha actuat com si fossin els amos de la ciutat durant més de 30 anys, finançant il·legalment el seu partit amb diners municipals.

El nostre Ajuntament ha rebut tota mena de premis per la seva eficiència i transparència, però la veritat és que amb massa freqüència s’han administrat els recursos, que són de totes, amb frivolitat i manca de rigor. Encara estem esperant que algú es responsabilitzi tècnicament i políticament de la mala gestió que ha costat milions d’euros a les arques municipals.

Una ciutat del bé comú

Per construir una ciutat que defensi el bé comú, més inclusiva i sostenible, hem de preguntar-nos com se satisfan les necessitats de la gent, com se sosté la vida. Això vol dir organitzar les polítiques tenint en compte la natura, el treball humà (tant el que és remunerat com el que no ho és), la cura domèstica, les xarxes comunitàries i els serveis públics.

La protecció de Collserola és un dels nostres grans reptes, l’entorn de Torre Negra ha estat històricament un espai socialitzat pel veïnat de Sant Cugat. No podem seguir aplicant la fórmula de qui dia passa any empeny. Algun dia caldrà donar-li una solució definitiva. Haurem d’implicar totes les administracions en la seva solució. També hem de plantejar reptes com la municipalització de l’aigua o com fem front a la inevitable crisi de l’actual model energètic apostant per models de descentralització i democratització energètica.

Parlar del treball de la cura de les persones i del treball de la llar, o de la reorganització del temps és parlar de les dones. La incorporació de les dones a la política ha permès la diversificació de les agendes públiques, incorporant els interessos i les necessitats de la ciutadania des dels sabers i les experiències de les dones. Cal feminitzar la política i això vol dir fomentar encara més la perspectiva de gènere en la gestió pública, com hem proposat per als pressupostos municipals, i fer efectiu el dret de les dones a representar i ser representades per avançar en la construcció de la ciutat. Així doncs, cal posar les cures al centre de la política municipal, incrementar els recursos en drets socials, revertir les retallades a les escoles bressol, impulsar espais familiars, ampliar l’atenció domiciliària, la rehabilitació de llars amb persones dependents, impulsar programes de salut comunitària…

Des de les ciutats és des d’on millor podem fomentar una altra economia: social, sostenible i cooperativa. Cal fomentar les empreses orientades al bé comú, de caràcter múltiple, social i cooperatiu, que estiguin organitzades democràticament, i que es proposin com un objectiu la conciliació de les tasques laborals amb la vida domestica i associativa. Si volem justícia ambiental i social, haurem de tornar a comprendre que més no sempre és millor.

Una nova majoria

Tenim voluntat de govern. Volem i podem formar una majoria progressista a partir del maig de 2019. Treballarem perquè sigui així. Ho farem amb propostes i amb gent preparada per dur-les a terme. Aviat, i conseqüentment amb aquest manifest-programa, presentarem el nostre Programa de govern.

X