Isidre Marias
Isidre Marias Benito

La imprevisió de les polítiques d’ensenyament a Catalunya i a Espanya, ha vingut sent constant en les darreres dècades. De manera persistent, s’han vingut deixant a mitges programes d’innovació que, cadascun al seu torn, s’havien anunciat amb bombo i platerets, de forma multimediàtica, sense fer una avaluació qualitativa dels seus efectes, com a molt se n’ha fet una de quantitativa, -i encara mal feta-, amb trampes com les que un es permet jugant al solitari. Paral·lelament, -potser seria millor de dir convergentment-, s’han anat canviant les programacions i currículums educatius per via legislativa a cada canvi de majoria parlamentària o, de vegades, tan sols en canviar de ministre/a o de conseller/a, tot i no variar apreciablement les majories. 

La crisi iniciada l’any 2008, -que no sabem qui, ni amb quins paràmetres, ha arribat a donar per tancada-, va suposar deixar a la vista de tothom les misèries d’aquesta gestió erràtica de l’ensenyament a casa nostra. Les retallades van ser lacerants per als professionals que s’escarrassaven a tirar endavant la tasca educativa, tot i el constant canvi de cavall enmig del riu que havia vingut suposant la gestió de l’educació. Remarcant, d’una manera especial, el fet que, aquí com arreu de l’Espanya, -però especialment aquí-, les retallades no han estat equitatives entre els centres privats concertats i els públics, que han quedat bastant desconcertats i desemparats. 

Així, i per singularitzar en un aspecte, que és cabdal, però només n’és un, podem posar de relleu que la implementació de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) a les aules, va ser un autèntic malson per a docents, alumnat i famílies. Excuso enumerar aquí les múltiples disfuncionalitats, -per no dir absurditats-, que van anar-se esglaonant en cada centre educatiu. En uns centres educatius més que en altres, és clar; depenent massa del context socio-econòmic i socio-cultural de cada centre. Més enllà del què passava dins dels propis centres, -que no era pas poc-, la cosa depenia molt, massa, de la destresa i disponibilitat de temps dels pares i mares per a donar-los suport, així com de la disponibilitat tecnològica i d’espai que hi hagués en cada casa. Per exemple, l’única possibilitat per a l’alumnat que viu en infra-habitatges o en condicions d’amuntegament, eren espais com les biblioteques públiques i altres de similars. I la veritat és que hi ha hagut alumnat que ha sabut aprofitar al màxim possibilitats com aquestes, però també molts altres no ho han pogut o sabut aprofitar, per diverses raons. 

Amb aquests precedents, les condicions en les que ha deixat a l’alumnat l’actual pandèmia del Covid-19, són desastroses per al conjunt de l’ensenyament. Però són especialment escruixidores per als fills/es d’aquelles famílies que estan en situació més precària. La bretxa digital, de la que s’ha vingut parlant des de l’inici de la difusió de les TIC, s’ha convertit, de sobte i sense avisar, en un abisme que deixa a l’estacada, de forma radicalment injusta, a massa alumnat. Les biblioteques i espais d’estudi són tancats. La comunicació entre els tres estaments educatius, -alumnat, docents i famílies-, és molt desigual i, en un percentatge excessivament elevat, arriba a ser inexistent.

És per això que cal reclamar, d’una manera prioritària, mesures contràries a aquesta pèrdua escandalosa de la igualtat d’oportunitats. Cal que ho reclamem tots i totes, els ciutadans que tenim en aquest moment fills i filles en edat escolar, com també tots els altres. Aquesta crisi sanitària ens pot portar a que els graons que hem baixat en qualitat i equitat educativa, no es tornin a pujar durant molt de temps, després de la recuperació d’una certa normalitat, o fins i tot, que es consolidin aquestes diferències. Cal recordar que de les diferències i la pèrdua de qualitat, que van ser conseqüència de la crisi de 2008, no ens n’hem refet, ni sembla que hi hagi hagut per part de l’administració educativa la preocupació i la dedicació que hauria estat de justícia.

X